Coneix l'equip

Soc argentina i vaig créixer vora el mar, en una ciutat travessada pel ritme del turisme estacional: estius intensos, plens de vida i moviment, i hiverns més silenciosos, on la ciutat tornava a ser de qui hi vivia. Vaig aprendre aviat que un mateix lloc pot canviar completament segons qui el miri i en quin moment s'habiti.

Des de petita vaig entendre també el que implica viure en un lloc que moltes vegades es percep com un lloc de pas. Un espai que, en certs moments, es desborda per respondre a una necessitat concreta i passatgera. A Mar del Plata, la meva ciutat, això es traduïa en dies de platja, espectacles a la rambla o a la plaça, sopars al port, el teatre de revista. Una manera d'estar intensa, però breu, molt centrada en el gaudi immediat.

Amb l'arribada de la temporada alta, aquest ritme portava amb ell altres coses: aglomeracions, pressió sobre l'entorn, serveis saturats i, a poc a poc, un cert malestar en qui sosté la ciutat durant tot l'any. Fins i tot sent nena, aquest contrast ja deixava entreveure que no totes les maneres de viatjar, ni d'habitar un lloc, tenen el mateix impacte.

Què significa realment visitar un lloc? És possible fer-ho sense travessar-lo, sense reduir-lo a una experiència de consum, sense deixar una empremta que desequilibri el que ja existeix?

Per intentar respondre a això, vaig decidir formar-me en turisme.

Anys després, viatjant per Àsia, alguna cosa va acabar d'encaixar. Lluny dels temples, monuments i platges idíl·liques — llocs que, impulsats per blogs, guies com Lonely Planet o els fòrums de Facebook d'aleshores, acaben sent coneguts per tothom i, amb el temps, saturats — vaig descobrir una altra manera de viatjar. Apareixia en l'inesperat. En les persones que es creuaven al camí sense haver-ho planejat. En qui t'invita a un casament local. En qui s'apropa per curiositat, et pregunta d'on véns i acaba obrint-te la porta de casa seva. En qui, en veure't perduda al metro de Bangkok, et dibuixa en un paper com moure't per la ciutat i et diu que no facis cas a Google Maps, que segueixis aquelles indicacions.

El que fa memorable un viatge no és el lloc convertit en imatge, sinó el vincle que construeixes amb ell.

L'hospitalitat, el coneixement compartit, el que queda fora del planificat i, tanmateix, és el que acaba donant sentit a tot. Fins i tot, i malgrat, aquest impuls constant de voler-ho veure tot, de no perdre's res.

Fa uns anys em vaig mudar a Barcelona i vaig començar a treballar en una empresa del sector de viatges corporatius. Va ser una etapa important d'aprenentatge, però també em va permetre veure amb claredat la distància entre aquell model de turisme i la manera en la qual jo entenia que podia aportar al sector, des de la meva experiència i des del que una ciutat com Barcelona viu davant el turisme.

Barcelona va acabar de donar forma a tot això. És una ciutat viva, complexa i plena d'històries, però també profundament tensionada per la pressió turística, amb conseqüències reals en qüestions com l'accés a l'habitatge, l'equilibri dels barris o la relació entre qui arriba i qui l'habita. Observar aquesta tensió de prop em va portar a replantejar-me quin era el meu lloc dins d'aquest sector i quina responsabilitat assumim els qui en formem part.

Llaura neix des d'allà. No com una solució perfecta, sinó com un intent honest de fer les coses d'una altra manera.

I en aquest gest de com mirem i habitem un lloc, també es decideix quin tipus de turisme estem construint.